dilluns, 12 de juliol de 2010

sentir.

Vaig baixar al jardí, necessitava respirar l’aire d’aquella nit congelada, vaig inspirar tot l’aire que vaig poder, com si fos l’ultim que feia, com si fos l’únic aire que quedava al món i jo tingues el poder de poder-lo emmagatzemar dins meu. Vaig alçar el cap mirant el cel, mirant la gran densitat dels núvols que m’envoltaven, representaven figures tan sols pròpies d’aquells que tenen el coratge d’imaginar-se-les, representaven sentiments d’aquells que tenen el coratge de sentir, i representaven records d’aquells que tenen el coratge de poder recordar. Petites gotes gèlides m’esquitxaven la cara, plovia. De petita sempre m’havien dit que quan plovia, els núvols ploraven, doncs avui no eren els únics que ho feien.
Avui per a algo o a algú se l’hi obrien les portes de l’infern, o del cel potser, o potser es quedava per aquí, observant la gent que avança, seguint el futur que depara a cada un d’aquells cossos, era el principi d’una nova era, d’una nova etapa.
Vaig quedar-me immòbil, anhelant tot aquell aire, deixant que les petites estalactites que descendien sense ritme des de el cel se’m congelessin a la cara.
Van passar les hores, encara que per ami, el temps també s’havia deixat congelar. Al igual que ho havien fet els meus pitjors records. M’havia proposat aïllar els meus millors somriures en formol, per així poder conservar-los quan necessiti sentir-los, en un altre pot d’un racó del meu cervell havia conservat totes aquelles mirades que m’havien fet imaginar un món sencer d’iŀlusions.
Sobre d’aquells núvols s’hi sostenien un conjunt d’estrelles que començaven a deixar-se veure, la lluna de color de plata començava a il·luminar cada petit racó d’aquella enorme ciutat, em va il·luminar també, un petit racó de la meva diminuta imatge.
Vaig tornar en si, després de reconstruir de nou el meu cervell, vaig tornar al lloc d’on havia vingut, a la meva habitació.
Vaig començar a escriure amb la finalitat de que els meus textos arribessin algun dia a les mans d’aquells que tinguin el poder de sentir-los, que puguin imaginar i crear-se iŀlusions, que resultaran acabar sent tot el contrari del que s’havia planejat, completament erronis a la realitat, però amb una mateixa funció: sentir.

1 comentari:

  1. afffúuu!!! si q escrius be tiaaa!! ;) espero el seguent post amb moltes ganes !!! t'estimoooo (L)

    ResponElimina